L’Opressió

MCB_6558
Es pot situar entre els anys 1974-1978. És un tema que respon a un sentiment d’angoixa pels problemes viscuts (polítics i socials) de la nostra Terra. Són moments en que la dictadura franquista accelera el seu domini opressor pressentint el seu final. Les persecucions polítiques i els afusellaments són l’ordre del dia, que es manifesten amb moments d’extrema duresa i crueltat per part del dictador i els seus acòlits, de les que jo no em puc sostreure de denunciar amb la meva obra, on ho represento, sublimant el concepte de la denúncia, amb els símbols opressius, com poden ser les pinces, les corretges i els cadenats.

També la natura que sofreix les agressions de la massificació és un tema ecològic que vull denunciar. Obres representatives d’aquest tema són les escultures de gran format com la titulada “La T de treball”.
Una altra la titulada “Condemna sense judici”, forma part del fons d’obres d’art del Museu de l’Art Contemporani d’ Elx (Alacant).
Una altra és la titulada “El segle que fa XX” i és de la meva col•lecció privada.

També la placa mural de les robes de sac agafades amb pinça, titulada “Tríptic”, avui pertany al fons d’art del Museu Internacional de Ceràmica Artística Contemporània de la ciutat de Faenza (Itàlia) .

Una altra escultura, com “La Torre de l’Opressió”, o les plaques murals com “Quatre pedaços de roba de sac cosits”, són també obres significatives d’aquest període.
La placa mural “La Creu” –Homenatge a l’abat Escarré -1978, i datada el 1976, que avui pertany i és propietat de la col•lecció d’art del Centre Ciemen de Barcelona, també segueix el tema del martiri i l’opressió.

La placa mural titulada “Si no tingués què dir” és un homenatge que vaig voler fer al poeta Vicent Andrés Estellés, i actualment forma part de la col•lecció d’obres d’artistes que té el Diari Avui. La vaig crear, amb la mateixa intenció de sentiment d’opressió.
“La copa” del any 1977, que pertany a la col•lecció de la Copoteca del Fad, respon, també al mateix concepte de roba de sac cosida que embolcalla la copa.

Altres obres del mateix període es troben, unes a la col•lecció de ceràmica del Museu Internacional de la Ceràmica Contemporània de Béchyne, (República Txeca).
Una altra es troba dins la col•lecció del Museu de les Arts Decoratives de Praga (República Txeca).

El mural referent al mateix període titulat “La porta…i al darrera què?”, avui forma part de la col•lecció del Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés (Castelló), i fa referència simbòlica a les relacions entre “allò visible i allò amagat, allò present i allò potencial” segons molt bé endevinava Alexandre Cirici Pellicer, en un comentari d’aquesta obra, i que jo volia expressar també com la incògnita de després de la mort.
El crític Vicente Aguilera Cerni en la presentació que va escriure pel catàleg de la meva exposició a la Galeria Lucas de Gandia, l’any 1979 ,deia encertadament “La poética de Elisenda Sala- en cuanto concepto vertebral y sostenido de toda su obra- se establece como la armonización de una dialéctica entre el proceso técnico y las solicitaciones de la realidad circundante”.

En algunes obres vaig incorporar un sentit irònic de l’opressió com a catarsi d’aquest sentiment. Obres com els pots i pergamins lligats, tapats i cosits que responen a aquest concepte. Són obres que pretenc allunyar d’una representació mimètica del real tot i que poden semblar encaixades en l’hiperrealisme pel seu verisme, si no que les plantejo com un joc conceptual.

Advertisements