Tot i que vaig iniciar-la amb les robes de sac l’any 1968, de fet, la plenitud plàstica es troba als anys 1978-1979. Les peces de l’any 1968 responien a una utilització de la roba de sac com a impressió de senzillesa merament textural. Per contra, les dels anys 1978-1979 responien a la magnífica plasticitat dels arrugats de les robes blanques que vaig contemplar en els quadres dels hàbits dels monjos de Zurbaran. Expressió serena de bellesa, carregada de sentiments per la puresa plàstica, de la mobilitat, llibertat i fluïdesa de la roba. Algunes obres meves responien a aquest concepte com l’escultura “Roba arrugada que penja”, feta amb ferro i gres de porcellana, o l’escultura “Les caixes de Pandora multiplicant-se a l’infinit”, o l’escultura “La persiana”, o la placa mural “Rosetó” també fetes de ferro i gres de porcellana, de la meva col•lecció particular.

El Museu de Ceràmica de Barcelona té en propietat una forma titulada “El prisma blau”, que porta una roba encrestada blanca al damunt.